Batega el mar amb ona que ve i va. La ressaca esborra el aventurer de cada ona que ja no hi és. el cel amb tempesta permanent, ja ho veus. I trontollen les estrelles por de capbussar-se en la foscor.
Batega el circ en cada petit. S'encén la màgia i el desig, s'estén el somni a l'infinit. Batega el cor s'emplena d'il·lusió i no dorm. Avui és demà i l'ahir sempre se'n va però encara sento la mà.
quan, mirant estrelles al port, pensàvem que podia ser que algú a costat del món les estigués mirant també. Com un i el seu reflex...
Imagina que gira el sencer i a la ciutat dels la son fuig per sempre, ve i va, una veu que la guitarra farem lliure per sempre, roba i arrels, una ressona a Barcelona encara i per sempre, ve i va.
Quan es fa de dia a la dels adormits, tothom les hores. Mai no els despertadors. Mai no es les persones. I en algun racó desastre el matí és un que amb el sol i la persiana embasta un vestit de llum el teu cos. Tu i jo seguirem i el somni de la nit com un que balla mentre desmunten l'orquestra. Que a s'ensorri el món. Que mil tempestes. Desfarem amb els peus, a poc a poc, les de la pressa. Que el món.
que gira el món sencer i a la ciutat adormits la son fuig per sempre, ve i va, una veu rebel que la guitarra farem per sempre, estesa i arrels, una cançó ressona a encara i per sempre, ve i va.