Batega el mar amb ona que ve i va. La ressaca esborra el aventurer de cada ona que ja no hi és. Batega el cel amb permanent, ja ho veus. I les estrelles tenen por de capbussar-se en la foscor.
Batega el circ en cada petit. S'encén la màgia i crema el desig, s'estén el a l'infinit. Batega el cor quan d'il·lusió i no dorm. Avui és demà i l'ahir sempre se'n va encara sento la teva mà.
Recordo quan, mirant al port, pensàvem que podia ser que algú a l'altre costat del les estigués mirant també. Com un i el seu reflex...
Imagina que gira el món i a la ciutat dels la son fuig per sempre, ve i va, una veu rebel que la guitarra farem per sempre, roba i arrels, una cançó a Barcelona encara i per sempre, ve i va.
Quan es fa de dia a la ciutat adormits, persegueix les hores. Mai no els despertadors. Mai no es les persones. I en algun d'aquest desastre el matí és un que amb el sol i la persiana embasta un vestit de llum el teu cos. Tu i jo seguirem i el somni de la nit com un borratxo que balla desmunten l'orquestra. Que a s'ensorri el món. Que mil tempestes. Desfarem amb els peus, a poc a poc, les de la pressa. Que el món.
Imagina que el món sencer i a la dels adormits la son fuig per sempre, ve i va, una veu rebel que la guitarra farem per sempre, roba i arrels, una cançó ressona a encara i per sempre, ve i va.