Batega el mar amb ona que ve i va. La ressaca esborra el camí aventurer de ona que ja no hi és. el cel amb tempesta permanent, ja ho veus. I trontollen les estrelles por de capbussar-se en la foscor.
Batega el en cada somriure petit. S'encén la i crema el desig, s'estén el somni a l'infinit. Batega el cor quan d'il·lusió i no dorm. Avui és demà i l'ahir se'n va però encara sento la teva mà.
Recordo quan, mirant al port, pensàvem que podia ser que algú a l'altre costat del món les estigués també. Com un i el seu reflex...
Imagina que gira el sencer i a la ciutat adormits la son fuig per sempre, ve i va, una veu que la guitarra farem lliure per sempre, roba i arrels, una cançó ressona a Barcelona i per sempre, ve i va.
Quan es fa de dia a la ciutat adormits, tothom les hores. Mai no els despertadors. Mai no es les persones. I en algun racó desastre el matí és un que amb el sol i la persiana embasta un vestit de llum el teu cos. Tu i jo dormint i allargarem el de la nit com un borratxo que balla mentre l'orquestra. Que a fora el món. Que mil tempestes. amb els peus, a poc a poc, les onades de la pressa. Que el món.
que gira el món sencer i a la ciutat adormits la son fuig per sempre, ve i va, una veu rebel que la guitarra farem per sempre, estesa i arrels, una cançó ressona a Barcelona i per sempre, ve i va.