Batega el mar amb ona que ve i va. La ressaca esborra el camí de cada ona que ja no hi és. Batega el cel amb permanent, ja ho veus. I trontollen les tenen por de capbussar-se en la foscor.
el circ en cada somriure petit. S'encén la i crema el desig, s'estén el somni a l'infinit. el cor quan s'emplena d'il·lusió i no dorm. Avui és demà i sempre se'n va però encara sento la teva mà.
Recordo quan, mirant estrelles al port, que podia ser que algú a l'altre costat del les estigués mirant també. Com un i el seu reflex...
Imagina que gira el món i a la ciutat dels adormits la son per sempre, ve i va, una veu que la guitarra farem lliure per sempre, estesa i arrels, una cançó ressona a encara i per sempre, ve i va.
Quan es fa de dia a la dels adormits, tothom les hores. Mai no els despertadors. Mai no es les persones. I en racó d'aquest desastre el matí és un sastre que amb el sol i la embasta un de llum sobre el teu cos. Tu i jo dormint i allargarem el de la nit com un borratxo que mentre desmunten l'orquestra. Que a fora el món. Que mil tempestes. Desfarem amb els peus, a poc a poc, les de la pressa. Que el món.
Imagina que gira el món i a la ciutat dels la son fuig per sempre, ve i va, una veu rebel que la guitarra lliure per sempre, estesa i arrels, una cançó ressona a encara i per sempre, ve i va.