Batega el mar amb ona que ve i va. La ressaca el camí aventurer de cada ona que ja no hi és. el cel amb tempesta permanent, ja ho veus. I les estrelles tenen por de capbussar-se en la foscor.
Batega el circ en somriure petit. la màgia i crema el desig, s'estén el somni a l'infinit. Batega el cor s'emplena d'il·lusió i no dorm. Avui és demà i l'ahir se'n va però encara sento la teva mà.
Recordo quan, estrelles al port, pensàvem que podia ser que algú a l'altre del món les estigués mirant també. Com un i el seu reflex...
que gira el món sencer i a la dels adormits la son fuig per sempre, ve i va, una veu que la guitarra farem lliure per sempre, estesa i arrels, una cançó ressona a encara i per sempre, ve i va.
Quan es fa de dia a la dels adormits, persegueix les hores. Mai no els despertadors. Mai no es les persones. I en algun racó desastre el és un sastre que amb el sol i la persiana embasta un vestit de llum el teu cos. Tu i jo seguirem i el somni de la nit com un borratxo que balla desmunten l'orquestra. Que a fora el món. Que mil tempestes. Desfarem amb els peus, a poc a poc, les de la pressa. Que el món.
Imagina que el món sencer i a la dels adormits la son fuig per sempre, ve i va, una veu que la guitarra farem lliure per sempre, roba i arrels, una cançó ressona a Barcelona i per sempre, ve i va.