Batega el mar amb ona que ve i va. La ressaca el camí aventurer de cada ona que ja no hi és. Batega el cel amb permanent, ja ho veus. I trontollen les estrelles por de capbussar-se en la foscor.
Batega el circ en somriure petit. la màgia i crema el desig, s'estén el somni a l'infinit. Batega el cor s'emplena d'il·lusió i no dorm. Avui és demà i l'ahir sempre se'n va però encara la teva mà.
Recordo quan, mirant estrelles al port, que podia ser que a l'altre costat del món les estigués mirant també. Com un i el seu reflex...
Imagina que gira el món i a la ciutat dels la son fuig per sempre, ve i va, una veu rebel que la guitarra farem per sempre, estesa i arrels, una ressona a Barcelona encara i per sempre, ve i va.
Quan es fa de dia a la ciutat adormits, tothom les hores. Mai no els despertadors. Mai no es les persones. I en algun racó d'aquest el matí és un sastre que amb el sol i la embasta un vestit de llum el teu cos. Tu i jo dormint i allargarem el de la nit com un borratxo que mentre desmunten l'orquestra. Que a s'ensorri el món. Que mil tempestes. amb els peus, a poc a poc, les onades de la pressa. Que el món.
Imagina que gira el sencer i a la ciutat adormits la son fuig per sempre, ve i va, una veu rebel que la farem lliure per sempre, roba i arrels, una cançó ressona a Barcelona i per sempre, ve i va.