Batega el mar amb ona que ve i va. La ressaca esborra el camí de cada ona que ja no hi és. el cel amb tempesta permanent, ja ho veus. I trontollen les estrelles por de capbussar-se en la foscor.
Batega el circ en cada petit. S'encén la màgia i crema el desig, el somni a l'infinit. el cor quan s'emplena d'il·lusió i no dorm. Avui és demà i l'ahir se'n va però encara sento la teva mà.
Recordo quan, mirant al port, pensàvem que podia ser que algú a costat del món les estigués mirant també. Com un i el seu reflex...
Imagina que gira el sencer i a la dels adormits la son fuig per sempre, ve i va, una veu que la guitarra farem lliure per sempre, estesa i arrels, una cançó a Barcelona encara i per sempre, ve i va.
es fa de dia a la ciutat dels adormits, tothom les hores. Mai no els despertadors. Mai no es les persones. I en racó d'aquest desastre el és un sastre que amb el sol i la persiana un vestit de llum sobre el teu cos. Tu i jo seguirem i allargarem el de la nit com un borratxo que balla desmunten l'orquestra. Que a fora el món. Que mil tempestes. amb els peus, a poc a poc, les onades de la pressa. Que el món.
Imagina que gira el sencer i a la ciutat dels la son fuig per sempre, ve i va, una veu rebel que la guitarra farem per sempre, roba i arrels, una cançó ressona a encara i per sempre, ve i va.